Sobre l’institut

Selecció de Marta Orts

Una mica d’història

Fragments de textos de la publicació: VVAA. 150 aniversari I.B. “Jaume Vicens Vives”. Girona 1995. Girona: Institut de Batxillerat Jaume Vicens Vives, 1995

Fa cent cinquanta anys [1845] que a Catalunya s’implantava la reduïda xarxa estatal d’instituts de segon ensenyament… Ara, al 1995, quan el país es troba en plena implantació d’un no sistema educatiu… cal remarcar la importància d’aquest segle i mig de vida en què l’Institut Vicens Vives de Girona ha mantingut la flama acadèmica i cultural de la ciutat i les seves comarques d’influència.

(“Salutació”, de Jordi Pujol i Soley, President de la Generalitat de Catalunya)

L’Institut Vicens Vives ja no és l’institut de Girona, sinó un dels instituts de Girona; però sí que amb tot el dret es pot considerar l’hereu i el continuador de l’institut creat l’any 1845, i del que enguany celebrem el cent cinquantè aniversari.”

(“Crònica d’un segle i mig”, d’Enric Mirambell i Belloc, Cronista oficial de la ciutat de Girona)

L’Institut Vell, al carrer de la Força

Vaig començar a l’institut als vuit anys i hi vaig anar durant dos anys a la classe de preparatòria… Ens preparàvem per anar sempre a l’Institut i fer-hi el batxillerat… Els d’ingrés s’enfilaven per unes escales costerudes fins al pis més alt de l’Institut… Junts, uns i altres, anàvem al pati de baix penjat sobre les Ballesteries i protegit de la pluja per unes voltes fortíssimes i imponents… Els grans, els de batxillerat, quedaven lluny, com un model inabastable.. Els vèiem d’esquitllentes… Les pròpies mancances d’espai de l’Institut feien del carrer de la Força, de la placeta i de la plaça de la Catedral el pati natural més obert i lliure que jo pugui recordar… L’Institut tenia dues entrades. La dels nois (a la placeta) i la de les noies (a la Força). Però les entrades separades devien ser la ficció necessària d’una realitat impossible. Després, a les aules, generalment anàvem junts.

(“L’Institut. Records del meu institut”, de Joaquim Nadal i Farreras)

Em pregunto si el nostre Institut, el del carrer de la Força, tenia nom. Jo diria que no. Era només l’Institut, en majúscula. Pel vell institut, convent de frares reconvertit, hi devien passar milers de gironins… L’Institut, el nou, el “Vicens Vives”, es va construir sobre una vella escola de la Generalitat republicana, la Prat de la Riba.

(“Quatre pinzellades d’urgència sobre el Vell Institut”, de Pius Pujades)

El nom d’Institut Vell fou necessari crear-lo i utilitzar-lo quan es començà a construir el nou Institut… L’Institut del carrer de la Força [ara Museu de la Ciutat] envellí ràpidament quan es començà a parlar del nou Institut. Fins aquell moment, per a l’Institut del carrer de la Força no comptaven els anys. Ningú no parlava del fet de que fos vell.

(“L’Institut Vell”, de Fèlix Casellas)

De l’Institut Vell al Nou

Pels arcs de la plaça del Vi, seguíem al llarg de Ciutadans i enfilàvem Força amunt. Tot tenia un color sense claror… Bufàvem, amb els llibres sota el braç i , al capdamunt, quan la claror es feia més brillant, en un recode el descobríem. Amagat en un placeta discreta, es materialitzava finalment, endins dels murs de la ciutat antiga. Damunt el portal d’entrada un rètol l’enunciava: “Instituto de Bachillerato”. Amb silenci, sense gosar piular, penetràvem el recinte i ens perdíem dins el laberint de passadissos, escales i aules… Després, als darrers anys, ja ens vàrem examinar a l’edifici nou, al d’ara. Era tota una altra cosa, dalt del turó que dominava les teulades i obria els horitzons. Al mig de la curiositat d’estrenar casa nova, apareixia, però, una mena de regust aspre que ens esmussava la boca. Movent-nos pels amplis passadissos il·luminats, per les aules airejades, pels espais sense secret, recordàvem la solemnitat d’aquell lloc recòndit. [l'Institut del carrer de la Força]

(“L’Institut”, d’Assumpció Cantalozella i Mas)

L’Institut Nou, a les Pedreres

Cal fer la presentació de l’edifici, el de les Pedreres: una magnífica construcció situada dalt d’un turonet amb una excel·lent vista sobre la ciutat de Girona i el Pirineu català. És clar que per fruir d’aquesta panoràmica s’han de pujar tres pisos, per això no ho recomanem als que duen crosses… L’Institut des de sempre ha estat dividit en dos pavellons: el pavelló nord, altrament anomenat pavelló masculí i el sud, o pavelló femení. Aquesta incòmoda separació va ser feta bàsicament per a mantenir en forma a alumnes i professors, que han d’anar d’una punta a l’altra constantment. Hi ha, però, una única zona de l’Institut poc afavorida: en diuen el Vietnam [ara, sala de calderes i vestidors del gimnàs, a sota l'actual Aula de Música i la Biblioteca] perquè és la més allunyada de totes i s’hi fan assignatures per a públics reduïts.

(“Ei! I l’Institut?”, d’Anna Solà i Roser Pinyol)

Deixa un comentari